ELS OCELLS SABEN
Sóc una persona senzilla -
a la nit abans de dormir
dic dues paraules a la soledat
que dorm al meu llit,
sempre en la banda de la finestra.
Els ulls no se’m tanquen
quan vull,
comença a créixer dins d’ells la nissaga de la vida.
Sent les meues veus que amb un riure mòrbid
em passen per davant dels ulls tots els desenganys.
Em ment com tot el món que només són al·lucinacions.
Busque ignorar el blanc que em soscava la foscor.
Dic l’oració a mitges i busque un llibre que pot -em dic- em
podria salvar.
Res no pot llevar el neguit que em mol l’ànima darrere de
la qual, cada nit, un estol d’ocells blancs alça el vol.
El territori de les nits m’absorbeix, romp dins de mi, amb
pedres s’amolla als meus ulls.
I em pregunte:
on serà aquell territori del que es diu que aixopluga els
meus buits.
On cadascú arriba i dorm tranquil·lament.
©Luminița Amarie
( traduït del romanés al català per PERE BESSÓ)
